Tornen els cinefòrums a l’Ateneu Roig (Carrer Torrent d’en Vidalet, 32-34). Tot l’any estarà dedicat a les dones directores, ja que estarà connectat amb l’exposició DONES CINEASTES. REBELS AMB CAUSA, que s’inaugurarà el proper 23 de novembre. Les projeccions canvien d’horari: seran els dimecres a les 19:30, però mantenen preus: 2 euros socis de l’ateneu, 3 euros no socis. I com abans, a cada sessió es lliurarà una fitxa de la pel·lícula, es farà una presentació prèvia abans de la pel·lícula, un petit comentari després d’acabar de veure la peli, i finalitzarem amb un amè debat. Programat, presentat i moderat per Raúl Ruiz Serna.
La programació per aquesta tardor es:
Dimecres 3 d’octubre: Kinuyo Tanaka – Pechos Eternos (Chibusa yo eien nare) (1955) Japó
Kinuyo Tanaka va ser una de les majors estrelles del cinema japonès clàssic, com a actriu va treballar amb gairebé tots els millors cineastes japonesos. Com a directora va fer cinema un dècada, entre mitjans dels 50 i els 60, en els quals va dirigir mitja dotzena de pel·lícules molt interessants. Tendia als melodrames, però en ells hi havia amagats temes molt potents: les japoneses que es van anar al llit amb nord-americans per sobreviure a la postguerra, la prostitució, les relacions xinès-japoneses, la intolerància religiosa,… Pechos Eternos és la biografia d’una de les poetes més importants del Japó, i serveix com a excusa per tractar un tema que fins i tot avui segueix molt invisibilitzat al cinema: el càncer de mama. La pel·licula té un 7,9 en filmaffinity amb 134 vots i un 7,5 en imdb amb 65 vots.
Kinuyo Tanaka fue una de las mayores estrellas del cine japonés clásico, como actriz trabajó con casi todos los mejores cineastas japoneses. Como directora tuvo un década, entre mediados de los 50 y 60, en los que dirigió media docena de películas muy interesantes. Tendía a los melodramas, pero en ellos había escondidos temas muy potentes: las japonesas que se acostaron con norteamericanos para sobrevivir a la posguerra, la prostitución, las relaciones chino-japonesas, la intolerancia religiosa,… Pechos Eternos es la biografía de una de las poetas más importantes de Japón, y sirve como excusa para tratar un tema que incluso hoy sigue bastante invisibilizado en el cine: el cáncer de mama. La película tiene un 7,9 en filmaffinity con 134 votos y un 7,5 en imdb con 65 votos.
Dimecres 10 d’octubre: Pioneres del cinema: Curts de Alice Guy, Lois Weber, Lotte Reiniger i Germaine Dulac
Veurem una selecció de curts d’algunes de les pioneres més importants. Alice Guy va estar en el cinema des del principi, les seves aportacions van ser fonamentals en els inicis del cinema, com a directora i productora, i va dirigir centenars de curtmetratges de tots els gèneres. Lois Weber és una altra cineasta fonamental, va ser una de les persones més talentoses i avançades en els anys en què el llenguatge cinematogràfic va fonamentar la seva base, Lotte Reiniger va ser una gran pionera del cinema d’animació, influenciada pel teatre de siluetes i les ombres xineses, les seves pel·lícules d’animació són encara avui meravellosos contes d’execució fascinant. Germaine Dulac no només és una de les pioneres del cinema avantguardista i surrealista, també és la primera cineasta amb consciència feminista.
Veremos una selección de cortos de algunas de las pioneras más importantes. Alice Guy estuvo en el cine desde el principio, sus aportaciones fueron fundamentales en los inicios del cine, como directora y productora, dirigió centenares de cortometrajes de todos los géneros. Lois Weber es otra cineasta fundamental, fue una de las personas más talentosas y avanzadas en los años en que el lenguaje cinematográfico cimentó su base, Lotte Reiniger fue una gran pionera del cine de animación, influenciada por el teatro de siluetas y las sombras chinas, sus películas de animación son aun hoy maravillosos cuentos de ejecución fascinante. Germaine Dulac no sólo es una de las pioneras del cine vanguardista y surrealista, también es la primera cineasta con consciencia feminista, casi nada.
Dimecres 17 d’octubre: Olga Preobrazhenskaya e Ivan Pravov – Campesinas de Ryazan (Baby Ryazanskie) (1927) URSS
Olga Preobrazhenskaya és una de les grans joies desconegudes del cinema silent soviètic, el seu cinema té una poesia i una força evocadora sorprenents, amb una sensibilitat especial mostrant les tradicions a les zones rurals, amb un gran lirisme, i per construir personatges femenins interessants que plantegen reflexions de gènere molt avançades per la seva època. Campesinas de Ryazan és la seva pel·lícula més recordada, o menys oblidada, una delícia visual plena d’encant i amb una força dramàtica, i una solidesa narrativa, que la coronen com una petita obra mestra. La pel·lícula té un 7,2 en FilmAffinity amb 32 vots i un 7,2 en imdb amb 152 vots.
Olga Preobrazhenskaya es una de las grandes joyas desconocidas del cine silente soviético, su cine tiene una poesía y una fuerza evocadora asombrosas, con una sensibilidad especial para mostrar las tradiciones de las zonas rurales con gran lirismo y para construir personajes femeninos interesantes que plantean reflexiones de género muy avanzadas para su época. Campesinas de Ryazan es su película más recordada, o menos olvidada, una delicia visual llena de encanto y con una fuerza dramática, y una solidez narrativa, que la encumbran como una pequeña obra maestra. La película tiene un 7,2 en filmaffinity con 32 votos y un 7,2 en imdb con 152 votos.
Dimecres 24 d’octubre: Margot Benacerraf – Araya (1959) Veneçuela
Margot Benacerraf només va dirigir un llargmetratge, el documental Araya, però amb ell la directora s’ha convertit en un dels grans referents del documental poètic i etnogràfic, i podriem dir que també en un dels millors exemples de tercer cinema. Amb l’excusa de mostrar les vides dels treballadors en unes històriques salines, Araya és una pel·lícula plena de poesia i humanitat, una obra fonamental del documental. La pel·lícula té un 7,7 en imdb amb 498 vots i un 7,5 en FilmAffinity amb 141 vots.
Margot Benacerraf sólo dirigió un largometraje, el documental Araya, pero con él la directora se ha convertido en uno de los grandes referentes del documental poético y etnográfico, y de forma indirecta en uno de los mejores ejemplos de tercer cine. Con la excusa de mostrar la vida en unas históricas salinas, Araya es una película llena de poesía y humanidad, una obra fundamental del documental. La película tiene un 7,7 en imdb con 498 votos y un 7,5 en filmaffinity con 141 votos.
Dimecres 7 de novembre: Pioneres Vanguardistas: Curts de Germaine Dulac, Marie Menken, Maya Deren i Shirley Clarke.
El cinema avantguardista no es pot entendre sense les aportacions de les dones cineastes. Algunes d’elles són veritables pioneres de l’avantguardisme i de l’escena cinematogràfica underground. Germaine Dulac és una de les pioneres del surrealisme, alguns dels seus curtmetratges estan en l’avantguarda del cinema surrealista, en què la realitat i els somnis es fonen poèticament. Marie Menken va ser co-fundadora d’un dels principals moviments artístics underground novaiorquesos, es va interessar pel cinema perquè el factor temps li permetia jugar amb el canvi i el moviment, dimensions en què la pintura no li permetia experimentar. Mai li va interessar la narració, sinó jugar amb formes, colors o muntatge, un cinema més proper a la pintura abstracta que a la narració novel·lesca. Maya Deren va ser fonamental en la consolidació del cinema avantguardista, provinent de la dansa, el seu cinema és sensitiu, surrealista, poètic, metafòric,… amb una habilitat gairebé metafísica per al moviment com a instrument expressiu i poètic. Shirley Clarke va començar com una continuació natural de Maya Deren, però va desenvolupar una llarga carrera amb un univers propi i d’enorme creativitat, fent tot tipus d’obres: curtmetratges abstractes, avantguardistes, llargmetratges de ficció, documentals, vídeo-art,… sempre inquieta, sempre en moviment.
El cine vanguardista no se puede entender sin las aportaciones de las mujeres cineastas. Algunas de ellas son verdaderas pioneras del vanguardismo y de la escena cinematográfica underground. Germaine Dulac es una de las pioneras del surrealismo, algunos de sus cortometrajes están en la vanguardia del cine surrealista, en el que la realidad y los sueños se funden poéticamente. Marie Menken fue co-fundadora de uno de los principales movimientos artísticos underground neoyorkinos, se interesó por el cine porque el factor tiempo le permitía jugar con el cambio y el movimiento, dimensiones en las que la pintura no le permitía experimental. Nunca le interesó lo narrativo, sino jugar con formas, colores o montaje, un cine más cercano a la pintura abstracta que a la narración novelesca. Maya Deren fue fundamental en la consolidación del cine vanguardista, proveniente de la danza, su cine es sensitivo, surrealista, poético, metafórico,… con una habilidad casi metafisica para el movimiento como instrumento expresivo y poético. Shirley Clarke empezó como una continuación natural de Maya Deren, pero desarrolló una larga carrera con un universo propio y de enorme creatividad, haciendo todo tipo de obras: cortometrajes abstractos, vanguardistas, largometrajes de ficción, documentales, video-arte,… siempre inquieta, siempre en movimiento.
Dimecres 14 de novembre: Claire Denis – US Go Home (1994) de la serie Tous les garçons et les filles de leur âge… França
Claire Denis és una cineasta de gran personalitat, si alguna cosa pot dir-se d’ella és que quan veus les seves pel·lícules sents que fa el que li ve de gust. Se la pot estimar, o detestar, però sens dubte és única. És una cineasta irregular, que menysprea convencionalismes, llocs comuns, narracions pre-dissenyades,… el seu és un món d’alienació, silencis, feminisme implícit, anti-colonialisme, aparentment fred, inhòspit, crític, de vegades desconcertant, de ritme pausat i ple de temps morts. US Go Home formar part d’una sèrie de capítols auto-conclusius, i està considerada una de les seves millors obres. El tema?, l’adolescència. La pel·lícula té un 8 en imdb amb 392 vots i un 7,8 en FilmAffinity amb 246 vots.
Claire Denis es una cineasta de gran personalidad, si algo puede decirse de ella es que cuando ves sus películas sientes que hace lo que le apetece. Se la puede amar, o aborrecer, pero sin duda es única. Es una cineasta irregular, que desprecia convencionalismos, lugares comunes, narraciones pre-diseñadas,… el suyo es un mundo de alienación, silencios, feminismo implícito, anti-colonialista, aparentemente frío, inhóspito, crítico, a veces desconcertante, de ritmo pausado y lleno de tiempos muertos. US Go Home formó parte de una serie de capítulos auto-conclusivos, y está considerada una de sus mejores obras. ¿El tema?, la adolescencia. La película tiene un 8 en imdb con 392 votos y un 7,8 en filmaffinity con 246 votos.
Dimecres 21 de novembre: Doris Dörrie – Nadie me Quiere (Keiner liebt Mich) (1994) Alemanya
Doris Dörrie és una de les cineastes alemanyes més interessants dels últims anys, les seves pel·lícules són una estranya barreja de drama existencialista i comèdia absurda, de vegades més a prop del que un que de l’altre, però gairebé sempre amb una mica de les dues coses. Té una carrera llarga i sòlida, d’aquestes directores que potser no tenen grans obres mestres, però si moltes pel·lícules molt notables. Té una gran habilitat per construir personatges femenins interessants, també és una notable constructora de personatges masculins i una molt bona radiografiadora de la masculinitat i de les relacions heterosexuals. Nadie me Quiere és un bon exemple de com és la seva filmografia, una pel·lícula divertida, extravagant, amb personatges excèntrics i situacions absurdes, però al mateix temps amb un pòsit dramàtic notable i que obre reflexions existencials a l’espectador. La pel·licula té un 7,3 a imdb amb 1053 vots i un 6,8 a filmaffinity amb 465 vots.
Doris Dörrie es una de las cineastas alemanas más interesantes de los últimos años, sus películas son una extraña mezcla drama existencialista y comedia absurda, en ocasiones más cerca de lo uno que de lo otro, pero casi siempre con un poco de las dos cosas. Tiene una carrera larga y sólida, de esas personas que quizás no tienen grandes obras maestras, pero si muchas películas muy notables. Aunque tiene una gran habilidad para construir personajes femeninos interesantes, también es una notable constructora de personajes masculinos y una muy buena radiografiadora de la masculinidad y de las relaciones heterosexuales. Nadie me Quiere es un buen ejemplo de como es su filmografía, una película divertida, extravagante, con personajes excéntricos y situaciones absurdas, pero al mismo tiempo con un poso dramático notable y que abre reflexiones existenciales al espectador. La película tiene un 7,3 en imdb con 1053 votos y un 6,8 en filmaffinity con 465 votos
Dimecres 28 de novembre: Barbara Loden – Wanda (1970) USA
Barbara Loden va ser una actriu més respectada que coneguda, i que només dirigir aquest llargmetratge de baixa producció, cinema independent a l’estil Cassavetes, amb una fotografia lletgista i granulada, transmetent una gran sensació de cutreria i desgana, però que és perfecta per a una pel·lícula que tracta justament de l’alienació i frustració d’una dona a la amèrica profunda. És una pel·lícula fonamental dins del cinema independent i una visió realista i sincera de les frustracions femenines en una societat patriarcal. Té un 7,1 en imdb amb 1.917 vots i un 6,9 en FilmAffinity amb 326 vots.
Barbara Loden fue una actriz más respetada que conocida, y que sólo dirigió este largometraje de baja producción, cine independiente al estilo Cassavetes, con una fotografía feista y granulada, transmitiendo una gran sensación de cutrez y desgana, pero que es perfecta para una película que trata justamente de la alienación y frustración de una mujer en la américa profunda. Es una película fundamental dentro del cine independiente y una visión realista y sincera de las frustraciones femeninas en una sociedad patriarcal. Tiene un 7,1 en imdb con 1.917 votos y un 6,9 en filmaffinity con 326 votos.
Dimecres 5 de desembre: Donna Deitch – Media Hora Más Contigo (Desert Hearts) (1985) USA
Donna Deitch ha desenvolupat la seva carrera en televisió i el cinema independent, amb una gran sensibilitat pel que fa als temes socials, com la llibertat sexual o el racisme. Media Hora Más Contigo és una petita pel·lícula independent de molt baix pressupost, però amb un guió sòlid, una bona direcció i unes actuacions extraordinàries, que relata amb gran sensibilitat i sobrietat la relació amorosa entre dues dones i que s’ha convertit en una pel·lícula de culte i referent LGTBI. La pel·lícula té un 7 en imdb amb 4.061 vots i un 6,4 en FilmAffinity amb 275 vots.
Donna Deitch ha desarrollado su carrera en televisión y el cine independiente, con una gran sensibilidad respecto a los temas sociales, como la libertad sexual o el racismo. Media Hora Más Contigo es una pequeña película independiente de muy bajo presupuesto, pero con un guión solido, una buena dirección y unas actuaciones extraordinarias, que relata con gran sensibilidad y sobriedad la relación amorosa entre dos mujeres y que se ha convertido en una película de culto y referente LGTBI. La película tiene un 7 en imdb con 4.061 votos y un 6,4 en filmaffinity con 275 votos.
Dimecres 12 de desembre: Léa Pool – El Último Suspiro (Lost and Delirious) (2001) Canadà
Léa Pool és una de les grans referents del cinema feminista, amb una enorme sensibilitat per retratar les relacions homosexuals, així com les preocupacions i dificultats a què s’enfronten les dones. El Último Suspiro és la seva pel·lícula més comercial, la que ha tingut més difusió i reconeixement popular, sent avui una pel·lícula de culte molt estimada i apreciada dins del moviment LGTBI, ja que mostra amb realisme una relació d’amor adolescent entre dues noies, es tracta d’una pel·lícula sensible, dramàtica i propera, que destaca per la notable interpretació de les actrius protagonistes i per aconseguir una encertada identificació dels espectadors amb el drama. La pel·lícula té un 7 en IMBD amb 18.591 vots i un 6,6 en FilmAffinity amb 2.675 vots.
Léa Pool es una de las grandes referentes del cine feminista, con una enorme sensibilidad para retratar las relaciones homosexuales, así como las preocupaciones y dificultades a las que se enfrentan las mujeres. El Último Suspiro es su película más comercial, la que ha tenido más difusión y reconocimiento popular, siendo hoy una película de culto muy querida y apreciada dentro del movimiento LGTBI, ya que muestra con realismo una relación de amor adolescente entre dos chicas, se trata de una película sensible, dramática y cercana, que destaca por la notable interpretación de las actrices protagonistas y por conseguir una acertada identificación de los espectadores con el drama. La película tiene un 7 en imbd con 18.591 votos y un 6,6 en filmaffinity con 2.675 votos.
Dimecres 19 de desembre: Jane Campion – Un Ángel en mi Mesa (An Angel at My Table) (1990) Nova Zelanda
Jane Campion té l’honor de ser l’única dona que ha guanyat la Palma d’Or a Cannes, per la pel·lícula El Piano. Abans d’aquesta reeixida, i molt recomanable pel·lícula, havia dirigit Un Ángel en mi Mesa, el personal i fascinant retrat biogràfic d’una gran escriptora la excèntrica i asocial personalitat va ser excusa per diagnosticar-li una esquizofrènia inexistent. És una història episòdica, el·líptica, agredolça, costumista, estranya, poètica, absurda, humana, caòtica, desenfadada, trista, esperançadora, i a la seva manera molt bella,… una pel·lícula especial, en el millor sentit de la paraula. La pel·lícula té un 7,6 en imdb amb 5.677 vots i un 6,9 en FilmAffinity amb 459 vots.
Jane Campion tiene el honor de ser la única mujer que ha ganado la Palma de Oro en Cannes, por la película El Piano. Antes de esta exitosa, y muy recomendable película, había dirigido Un Ángel en mi Mesa, el personal y fascinante retrato biográfico de una gran escritora cuya excéntrica y asocial personalidad fue excusa para diagnosticarle una esquizofrenia inexistente. Es una historia episódica, elíptica, agridulce, costumbrista, extraña, poética, absurda, humana, caótica, desenfadada, triste, esperanzadora, y a su manera muy hermosa,… una película especial, en el mejor sentido de la palabra. La película tiene un 7,6 en imdb con 5.677 votos y un 6,9 en filmaffinity con 459 votos.
A la Sombra del Séptimo Arte 
Pingback: Cinefòrum Rebels amb Causa: Pechos Eternos de Kinuyo Tanaka | A la Sombra del Séptimo Arte
Que bé! Altra vegada cine a l’Ateneu!
Però dimecres és el dia en què es troba l’AVV més o menys a aquesta hora. I en l’etapa anterior sovint part del públic era de Ciudad Real