Tercera edició del cicle de cinefòrums: Dones cineastes/Rebels amb causa, connectada amb la propera exposició que tindrà aquest mateix títol. La pel·lícula projectada serà Camperoles del Ryazan (Baby ryazanskie, 1927) de Olga Preobrazhenskaya i Ivan Pravov. Una joia poc coneguda del cinema soviètic silent, que a més de ser una meravella de poesia visual, té un punt feminista molt interessant. La projecció es realitzarà aquest dimecres 17 d’octubre a les 19:30 a l’Ateneu Roig (Carrer Torrent d’en Vidalet, 32-34). Per entrar són 2 euros socis de l’Ateneu Roig, 3 euros no socis. La sessió constarà de fitxa de la pel·lícula, presentació de la directora, visionat del film i debat posterior. Programat, presentat i moderat per Raúl Ruiz Serna.
És curiós com el cinema soviètic silent és més conegut que el cinema soviètic sonor, amb l’excepció de Tarkovsky i algunes pel·lícules puntuals. Tot i això, només són coneguts per la majoria d’aficionats, tres o quatre directors, que serien Eisenstein, Pudovkin, Dovzhenko i, una mica menys, Vertov. La resta de cineastes silents soviètics segueixen sent uns desconeguts per a la majoria, i això que el nivell era extraordinari, i en la filmografia russa i soviètica s’amaguen veritables joies. Un dels exemples d’aquestes joies desconegudes, per a la majoria, és la cineasta Olga Preobrazhenskaya.
Olga Preobrazhenskaya va començar com a actriu, primer en el teatre, i després en el cinema rus pre-soviètic, treballant per a alguns dels directors més importants de l’època. Aviat es va veure interessada per la direcció, i ja abans de la revolució d’octubre, es va estrenar com a directora. Després va estar uns quants anys sense dirigir, però no perquè estigués inactiva, sinó perquè va ser una de les fundadores i primeres professores del VGIK, considerada la primera escola de cinema de la història, una de les més prestigioses i base fonamental de tota la cinematografia soviètica . El 1925 deixa l’ensenyament per tornar a reprendre la seva carrera com a directora, dirigint gairebé una desena de pel·lícules durant dècada i mitja, co-signades amb el seu marit, Ivan Pravov. És una dels molts cineastes que van tenir problemes durant el stalinisme, i va acabar deixant el cinema abans d’hora.
És complicat jutjar la seva carrera, ja que les seves pel·lícules són difícils de veure, i gràcies al fet que en l’actualitat es poden trobar almenys tres d’elles, perquè fins fa uns anys era gairebé miraculós veure les seves pel·lícules. Això ha fet que les seves pel·lícules hagin quedat en l’oblit, i s’hagin quedat al mateix llimb com tant talent de cineastes ignorats. Costa compendre la importància dels factors que en els que es basa aquest desconeixement: la invisibilitat de la majoria de grans dones cineastes clàssiques, la manca de veritable coneixement de la cinematografia soviètica, l’ostracisme de l’estalinisme, les allargades ombres de la gran fama dels grans soviètics silents… poden ser diverses les raons, però el resultat el tenim clar: una gran cineasta oblidada.
Tot i la dificultat de conèixer bé la seva obra, les pel·lícules que es poden veure mostren una sòlida personalitat cinematogràfica, i aquí és especialment important Camperoles del Ryazan, que és la pel·lícula a la qual més es recorre per acostar-se a la directora, bàsicament perquè és la més accessible, i perquè és una pel·lícula molt recomanable.
El primer que crida l’atenció és que s’allunya de l’estil avantguardista de la majoria dels seus coetanis masculins del cinema soviètic. Potser al que més s’assembla és a Dovzhenko, tots dos comparteixen un amor per allò rural, per la bellesa poètica dels paisatges i les ancestrals tradicions autòctones, allunyant-se de l’urbanisme industrial revolucionari, el que a la llarga va ser un problema a l’arribada de l’estalinisme, més centralista i interessat en donar una visió més unitària de l’enorme URSS. També coincideixen en la seva relació equidistant amb les avantguardes dominants, una mica més evident en Olga Preobrazhenskaya, que realitza un cinema amb un muntatge àgil i fluid, i que té cura de construir una història que es pugui entendre fàcilment, utilitzant gèneres populars com el melodrama, però oferint petits detalls que enriqueixen les pel·lícules, i donen certa entitat psicològica i simbòlica als seus personatges, aconseguint que les seves pel·lícules siguin d’aparença senzilla, però molt riques. Però això no vol dir que desconegui o menyspreï el muntatge avantguardista, sinó que només l’aplica quan li interessa, aconseguint un efecte visual i dramàtic francament molt interessant.
Una altra cosa en la qual destaca és que fa servir la fotografia en exteriors com si fos un personatge més, la fotografia és meravellosa, plena de llum, d’imatges bucòliques i de gran bellesa pictòrica, però amb l’afegit que no es tracta d’un recurs gratuït, ni superflu, sinó que és una part fonamental per al contingut i la forma de la pel·lícula. El mateix passa amb la fascinant sensibilitat etnogràfica, hi ha a la directora un clar interès en reflectir una cultura, uns costums, unes tradicions, una forma de viure que sembla ancestral, però ho fa amb la quotidianitat com a motor de fons, així veiem com es treballa la terra, com es fila el fil en màquines manuals d’altres eres, com es netegen i es treballen les teles, com es celebren les festes… tot dins del desenvolupament argumental, introduït amb gran naturalitat, com qui no vol la cosa. La fotografia i la cura etnogràfica són dues de les coses més sorprenents i meravelloses de la pel·lícula.
I finalment un punt més. El tractament dels personatges femenins. Hi ha dues coses interessants en aquest aspecte: hi ha tot tipus de personatges femenins. La pel·lícula reflecteix molt bé la societat patriarcal, i el pes d’aquesta societat en les dones, que formen part de l’engranatge de formes molt diverses, en moltes ocasions competint i enfrontant-se, altres ajudant-se i recolzant-se, enveja vs sororitat. En aquest sentit és especialment interessant els dos rols protagonistes: una és submisa, resignada, treballadora, modesta, accepta els pesars de la vida amb resignació, és el ideal de noia perfecta per al sistema patriarcal. L’altra és una noia rebel, decidida, atrevida, de vegades una mica infantil, forta, tossuda, a la qual li és igual el que diguin d’ella i el que els altres pensin, o en qualsevol cas es rebel·la contra això, cada pressió en contra la fa servir per enfortir la seva determinació, una dona empoderada. És molt interessant com la pel·lícula desenvolupa aquests personatges i analitzar els respectius desenllaços, i el missatge que la pel·lícula oculta, com si fos un simple melodrama més, però tenint molt més amagat del que sembla a primera vista.
Olga Preobrazhenskaya és una directora que mereix ser descoberta, el seu cinema és molt entretingut, però a més està ple d’una poesia visual meravellosa i de poderosos missatges, entre ells missatges feministes molt interessants. Descobrir-la és gaudir amb el bon cinema.
Tercera edición del ciclo de cinefòrums: Dones cineastes/Rebels amb causa, conectada con la próxima exposición que tendrá este mismo título. La película proyectada será Campesinas del Ryazan (Baby ryazanskie, 1928) de Olga Preobrazhenskaya e Ivan Pravov. Una joya poco conocida del cine soviético silente, que además de ser una maravilla de poesía visual, tiene un punto feminista muy interesante. La proyección se realizará este miércoles 17 de octubre a las 19:30 en el Ateneu Roig (Calle Torrent d’en Vidalet, 32-34). Para entrar son 2 euros socios del Ateneu Roig, 3 euros no socios. La sesión constará de ficha de la película, presentación de la directora, visionado del film y debate posterior. Programado, presentado y moderado por Raúl Ruiz Serna.
Es curioso como el cine soviético silente es más conocido que el cine soviético sonoro, con la excepción de Tarkovsky y algunas películas sueltas. A pesar de ello, sólo son conocidos por la mayoría de aficionados, tres o 4 directores, que serían Eisenstein, Pudovkin, Dovzhenko y, un poco menos, Vertov. El resto de cineastas silentes soviéticos siguen siendo unos desconocidos para la mayoría, y eso que el nivel era extraordinario, y en la filmografía rusa y soviética se esconden verdaderas joyas. Uno de los ejemplos de estas joyas desconocidas, para la mayoría, es la cineasta Olga Preobrazhenskaya.
Olga Preobrazhenskaya empezó como actriz, primero en el teatro, y luego en el cine ruso pre-soviético, trabajando para algunos de los directores más importantes de la época. Pronto se vio interesada por la dirección, y ya antes de la revolución de Octubre, se estrenó como directora. Después estuvo unos cuantos años sin dirigir, pero no porque estuviera inactiva, sino porque fue una de las fundadoras y primeras profesoras del VGIK, considerada la primera escuela de cine de la historia, una de las más prestigiosas y base fundamental de toda la cinematografía soviética. En 1925 deja la enseñanza para volver a retomar su carrera como directora, dirigiendo casi una decena de películas durante década y media, co-firmadas con su marido, Ivan Pravov. Es una de los muchos cineastas que tuvieron problemas durante el Stalinismo, y acabó dejando el cine antes de tiempo.
Es complicado juzgar su carrera, ya que sus películas son difíciles de ver, y gracias a que en la actualidad se pueden encontrar al menos tres de ellas, porque hasta hace unos años era casi milagroso ver sus películas. Eso ha hecho que sus películas hayan quedado en el olvido, y se hayan quedado en el limbo de tanto talento de cineastas ignorados. Cuesta dilucidar la importancia de los factores que en los que se basa este desconocimiento: la invisibilidad de la mayoría de grandes mujeres cineastas clásicas, la falta de verdadero conocimiento de la cinematografía soviética, el ostracismo del stalinismo, las alargadas sombras de la gran fama de los grandes soviéticos silentes… pueden ser varias las razones, pero el resultado lo tenemos claro: una gran cineasta olvidada.
A pesar de la dificultad de conocer bien su obra, las películas que se pueden ver muestran una sólida personalidad cinematográfica, y ahí es especialmente importante Campesinas del Ryazan, que es la película a la que más se recurre para acercarse a la directora, básicamente porque es la más accesible, y porque es una película muy recomendable.
Lo primero que llama la atención es que se aleja del estilo vanguardista de la mayoría de sus coetáneos masculinos del cine soviético. Quizás al que más se parece es a Dovzhenko, ambos comparten un amor por lo rural, por la belleza poética de los paisajes y las ancestrales tradiciones autóctonas, alejándose del urbanismo industrial revolucionario, lo que a la larga fue un problema a la llegada del stalinismo, más centralista e interesado en dar una visión más unitaria de la enorme URSS. También coinciden en su relación equidistante con las vanguardias dominantes, algo más evidente en Olga Preobrazhenskaya, que realiza un cine con un montaje ágil y fluido, y se cuida de construir una historia que se pueda entender facilmente, utilizando géneros populares como el melodrama, pero ofreciendo pequeños detalles que enriquecen las películas, y dan cierta entidad psicológica y simbólica, a sus personajes, logrando que sus películas sean de apariencia sencilla, pero muy ricas. Pero esto no quiere decir que desconozca o desprecie el montaje vanguardista, sino que sólo lo aplica cuando le interesa, logrando un efecto visual y dramático francamente muy interesante.
Otra cosa en la que destaca es que usa la fotografia en exteriores como si fuera un personaje más, la fotografía es maravillosa, llena de luz, de imágenes bucólicas y de gran belleza pictórica, pero con el añadido de que no se trata de un recurso gratuito, ni superfluo, sino que es una parte fundamental para el contenido y la forma de la película. Lo mismo ocurre con la fascinante sensibilidad etnográfica, hay en la directora un claro interés en reflejar una cultura, unas costumbres, unas tradiciones, una forma de vivir que parece ancestral, pero lo hace con la cotidianidad como motor de fondo, así vemos como se trabaja la tierra, como se hila el hilo en maquinas manuales de otras eras, como se limpian y se trabajan las telas, como se celebran los festejos,… todo dentro del desarrollo argumental, introducido con gran naturalidad, como quien no quiere la cosa. La fotografía y el cuidado etnográfico son dos de las cosas más sorprendentes y maravillosas de la película.
Y finalmente un punto más. El tratamiento de los personajes femeninos. Hay dos cosas interesantes en este aspecto: hay todo tipo de personajes femeninos. La película refleja muy bien la sociedad patriarcal, y el peso de esta sociedad en las mujeres, que forman parte del engranaje de formas muy diversas, en muchas ocasiones compitiendo y enfrentándose, otras ayudándose y apoyándose, envidia vs sororidad. En este sentido es especialmente interesante los dos roles protagonistas: una es sumisa, resignada, trabajadora, modesta, acepta los pesares de la vida con resignación, es el modelo de chica perfecta para el sistema patriarcal. La otra es una chica rebelde, decidida, atrevida, a veces un poco infantil, fuerte, cabezota, a la que le da igual lo que digan de ella y lo que los demás piensen, o en cualquier caso se rebela contra ello, cada presión en contra la usa para fortalecer su determinación, una mujer empoderada. Es muy interesante como la película desarrolla estos personajes y analizar los respectivos desenlaces, y el mensaje que la película oculta, como si fuera un simple melodrama más, pero teniendo mucho más escondido de lo que parece a primera vista.
Olga Preobrazhenskaya es una directora que merece ser descubierta, su cine es muy entretenido, pero además está lleno de una poesía visual maravillosa y de poderosos mensajes, entre ellos mensajes feministas muy interesantes. Descubrirla es disfrutar de buen cine.
A la Sombra del Séptimo Arte 